CRPL i la intervenció en autisme: de l’adaptació forçada a l’acompanyament basat en drets

• Aquest 2026, CRPL compleix 31 anys acompanyant persones autistes i les seves famílies a Santa Coloma de Gramenet.
• Els primers anys treballàvem des d’un model que avui reconeixem com a capacitista: la intervenció buscava adaptar la persona a l’entorn, no al revés.
• L’escolta dels propis adults autistes i l’avenç de la recerca ens van portar a canviar: de l’ajust de la persona, a l’ajust de l’entorn.
• Avui integrem models amb suport científic (ESDM, PRT, treball sensorial) amb la família com a part activa del procés i la comunicació com a dret, no com a objectiu terapèutic secundari.
• El trencaclosques i l’infinit conviuen a la nostra façana: l’un ens recorda d’on venim; l’altre, cap a on volem seguir.

En aquest abril del 2026, CRPL fa 31 anys. Entrem en l’etapa adulta com a institució amb alguna cosa que poques coses donen: la perspectiva d’haver acompanyat persones autistes i les seves famílies des d’abans que moltes de les eines que avui fem servir existissin.

Aquest article és una reflexió honesta sobre aquest camí. No pretén ser una memòria d’assoliments ni una defensa del que hem fet: és la història de com hem anat canviant de mirada, de què ens hi ha portat i del que creiem avui. L’escrivim convençuts que fer explícita aquesta evolució, incloent-hi els errors, forma part del que significa treballar bé amb les persones.

El CRPL neix a Santa Coloma de Gramenet a principis dels anys 90, de la mà de la Victoria (Viqui), en un context professional molt diferent de l’actual. Des del principi, el centre orienta el seu treball a nens i nenes amb dificultats del desenvolupament i de l’aprenentatge, molts d’ells en situacions de vulnerabilitat social.

El 1996 vam començar a atendre persones autistes (nens, en aquell moment) de la mà de l’Hospital del Mar i del CESMIJ de Santa Coloma, on professionals amb molta trajectòria ens van acompanyar en els primers passos. Ja aleshores ens allunyàvem de les teories del no vincle matern que pretenien explicar l’autisme, i de les narratives sobre intoxicació amb metalls. Però el model que vam adoptar era el que avui reconeixem com a capacitista: centrat en normalitzar la conducta, en ensenyar habilitats considerades “funcionals” per adaptar-se a l’entorn i en reduir les conductes que es percebien com a problemàtiques. El focus no estava a comprendre la persona autista, sinó a aconseguir que encaixés: a l’escola, en les interaccions socials, en el món que l’envoltava.

En aquells mateixos anys vam adoptar el símbol del trencaclosques. Per a nosaltres representava el desconcert genuí d’aquella època: la sensació que faltava una peça per entendre el que vivien aquells nens, i la recerca constant de marcs teòrics que donessin coherència al que fèiem. No era una postura de superioritat davant la persona autista. Era l’expressió honesta d’un no-saber que convivia amb les ganes d’ajudar bé.

Avui aquell trencaclosques continua en una de les nostres façanes. A propòsit. La memòria d’on venim ens ajuda a no repetir els errors del passat i a continuar sent crítics amb el present.

El canvi no va arribar de cop. Va ser, i segueix sent, un procés que combina preguntes incòmodes, formació constant i, sobretot, escolta real.

Les preguntes van arribar primer: hi ha evidència que avali el que fem? Quins resultats estem obtenint de debò? Què no estem veient? Però el més transformador va ser escoltar les pròpies persones autistes. Els nens amb qui vam començar a treballar als anys 90 es van convertir amb el temps en adults que van prendre la paraula: per parlar de les seves necessitats, del que els havia ajudat i del que no, del que significa viure en un món que no està pensat per a la seva manera de funcionar. El moviment de autodefensa i drets ens va interpel·lar directament, i vam haver d’escoltar tot i que de vegades resultés incòmode.

L’aprenentatge més gran va ser entendre que moltes de les dificultats no estan en la persona autista, sinó en entorns poc accessibles, rígids i dissenyats per a una sola manera de funcionar. Això va reorientar completament la nostra manera d’intervenir: ja no es tractava d’ajustar la persona a l’entorn, sinó de construir entorns que s’hi ajustessin. D’aquí ve l’eslògan que tenim a la sala d’espera, en català: “TOT CANVIA SI CANVIES LA MIRADA“.

Canviar la mirada també va significar redefinir el lloc de la família. Va deixar de ser receptora d’indicacions per convertir-se en part activa del procés: la persona que pot generalitzar els aprenentatges en els contextos del dia a dia als quals nosaltres, com a professionals, no arribem. La recerca avala el que la pràctica ja ens havia ensenyat: les intervencions mediades per la família produeixen millores clares en comunicació social i en la transferència d’habilitats als entorns naturals (Pellecchia et al., 2021). Si vols saber més sobre com funciona aquest enfocament a la pràctica, pots llegir el nostre article Autisme i programes d’intervenció mediats per famílies.

La intervenció al CRPL va deixar de perseguir la “normalització” per centrar-se en el que cada persona autista necessita: les seves pròpies formes de comunicar-se, sentir i processar el món, i el respecte a la seva identitat neurològica.

La comunicació és el centre de tot. No com a objectiu terapèutic secundari, sinó com a dret bàsic: el dret a ser comprès i a comprendre. Això implica treballar en contextos naturalistes sempre que sigui possible, amb activitats amb sentit real, i prioritzar que els aprenentatges es transfereixin a la vida quotidiana. Al nostre article Com afecta l’autisme al llenguatge i la comunicació? desenvolupem com entenem aquest dret a la pràctica, incloent-hi el paper dels sistemes augmentatius i alternatius de comunicació.

En aquest camí vam anar incorporant models amb suport científic: el Model Denver (ESDM), l’eficàcia del qual en el desenvolupament del llenguatge i la cognició en nens petits està avalada per meta-anàlisis (Fuller & Kaiser, 2020), i programes naturalistes com el PRT (Pivotal Response Treatment), que treballa la motivació, la iniciació comunicativa i la generalització (Verschuur et al., 2021). Hi vam incorporar també treball específic sobre sensorialitat, enfocaments centrats en regulació emocional, i avaluació diagnòstica amb instruments estandarditzats com l’ADI-R i l’ADOS-2, considerats instruments de referència en el diagnòstic de l’autisme tant en nens com en adults (Randall et al., 2021).

Cap d’aquests models s’aplica de forma rígida. Els adaptem a cada persona, perquè en autisme les receptes universals no existeixen.

Amb el pas del temps, el nostre treball s’ha anat estenent més enllà de la infància. Avui acompanyem persones autistes en totes les etapes de la vida: nens, adolescents i adults. I hem desenvolupat una experiència específica en el diagnòstic i la intervenció en autisme femení, un perfil que durant dècades va quedar fora del radar clínic i les particularitats del qual, com el camuflatge social i el infradiagnòstic, mereixen una mirada pròpia. Pots saber-ne més al nostre article Autisme femení: senyals, diagnòstic i suports necessaris.

Res del que descrivim hauria estat possible sense un compromís real amb continuar aprenent. Cada professional que ha passat pel CRPL, i els que formen l’equip avui, ha aportat perspectiva i coneixement nous. Això forma part del que som.

Però formar-se no és només acumular hores de curs. Per a nosaltres significa, abans que res, estar disposats a revisar el que ja creiem saber. De vegades la formació confirma que anem bé. De vegades, i això és el més difícil, ens assenyala que el que fèiem responia a un coneixement insuficient de l’autisme. Les dues coses tenen valor, tot i que la segona faci més mal.

Acceptar els errors del passat és necessari. Ens va ensenyar que no es veu allò que no se sap, i que aquesta limitació no és una culpa sinó una condició de l’aprenentatge. Reconèixer-ho és el que ens permet millorar l’atenció que oferim.

Aprendre és, en si mateix, una forma de cuidar.

En els últims anys, el símbol de l’infinit ha emergit com a representació de la neurodiversitat: una mirada que posa el focus en la variabilitat humana i en els drets, que entén l’autisme no com una condició a corregir sinó com una forma legítima d’estar al món (den Houting, 2021). Des dels moviments d’autodefensa autista s’ha assenyalat, amb raó, que centrar la intervenció en la “normalització” pot ser nociu, i que l’objectiu no és que la persona autista sembli neurotípica, sinó que pugui viure bé essent qui és.

Al CRPL no rebutgem el trencaclosques ni adoptem l’infinit de manera acrítica. Els dos símbols conviuen a la nostra façana, i així ho volem. El trencaclosques ens recorda d’on venim i el que hem hagut de desaprendre per aprendre millor. L’infinit ens assenyala cap a on volem anar: una pràctica construïda des del respecte a la identitat de cada persona autista i des de la convicció que moltes de les dificultats no venen de la condició, sinó d’entorns que no s’adapten.

Reconèixer el camí recorregut no és una forma de justificar-se. És l’única manera honesta de continuar creixent.

Gràcies als nostres nens, nenes, adolescents, joves i adults autistes i a les seves famílies per aquests 31 anys. Seguim.

• den Houting, J. (2021). Autistic self-advocacy and the neurodiversity movement: Implications for autism early intervention research and practice. Frontiers in Psychology, 12, 635690. https://doi.org/10.3389/fpsyg.2021.635690
• Fuller, E. A., & Kaiser, A. P. (2020). The effects of the Early Start Denver Model for children with autism spectrum disorder: A meta-analysis. Brain Sciences, 10(6), 368. https://doi.org/10.3390/brainsci10060368
• Pellecchia, M., et al. (2021). A systematic review of family-mediated social communication interventions for young children with autism. Autism, 25(2), 316–335. https://doi.org/10.1177/1362361320943701
• Randall, M., et al. (2021). Systematic review and meta-analysis of the clinical utility of the ADOS-2 and the ADI-R in diagnosing autism spectrum disorders in children. PLOS ONE. https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/33475930/
• Verschuur, R., et al. (2021). Examining effectiveness and predictors of treatment response of Pivotal Response Treatment in autism: An umbrella review and a meta-analysis. Frontiers in Psychiatry, 12, 766150. https://doi.org/10.3389/fpsyt.2021.766150