Dislàlia infantil: què és, senyals d’alerta i quan consultar el logopeda

• La dislàlia és una dificultat per articular correctament un o diversos sons de la parla, sense causa neurològica ni malformació orgànica que la justifiqui.
• Es distingeix del retard de la parla, on l’infant segueix la seqüència normal de desenvolupament però a un ritme més lent de l’esperat per a la seva edat.
• Molts errors de pronunciació són evolutius i desapareixen sols; la clau és saber quins persisteixen massa temps i quan és necessari consultar.
• La intervenció logopèdica primerenca, abans dels 5-6 anys, millora significativament el pronòstic i prevé dificultats en la lectura i l’escriptura.
• La participació de la família en el procés terapèutic és fonamental per consolidar els avenços fora de la consulta.

La dislàlia és un trastorn de l’articulació dels fonemes: la dificultat per produir de manera correcta un o diversos sons de la parla, sense que hi hagi lesions evidents en els òrgans fonoarticulatoris (llengua, llavis, paladar) ni un dany neurològic central que ho expliqui.

La literatura científica actual, seguint el marc de l’American Speech-Language-Hearing Association (ASHA), engloba aquests quadres dins dels Trastorns dels Sons de la Parla (TSP), que agrupa tant les dificultats articulatòries de base motora com les alteracions del processament fonològic.

Des d’un punt de vista clínic, se’n distingeixen dos grans grups:

Dislàlia funcional. No hi ha causa orgànica identificable. Les dificultats són de tipus motor (l’infant no executa bé el gest articulatori) o fonològic (el sistema de sons no està ben organitzat). És la forma més freqüent.

Dislàlia orgànica. Hi ha una causa física o sensorial que interfereix en la producció de la parla. Pot ser neurològica (com la disàrtria o l’apràxia), estructural (malformacions orofacials, fre lingual, paladar fes) o audiògena (pèrdua auditiva que afecta la percepció i la reproducció de sons).

És important diferenciar la dislàlia d’un Trastorn del Desenvolupament del Llenguatge (TDL): en el TDL, les dificultats afecten el sistema lingüístic global (comprensió, vocabulari, gramàtica), no només la producció de sons concrets.

Un exemple de dislàlia funcional seria un nen que diu «bato» en lloc de «gato»: fa servir una substitució inusual que no correspon a cap etapa típica del desenvolupament i que indica que el sistema fonològic està alterat.

El retard de la parla es produeix quan l’infant adquireix els sons seguint la seqüència típica del desenvolupament, però a un ritme més lent de l’esperat per a la seva edat. Els errors que comet són evolutius: els mateixos que apareixen en infants més petits, però que en ell persisteixen més temps de l’habitual.

A diferència de la dislàlia, on el sistema fonològic està alterat qualitativament (apareixen errors atípics o poc freqüents), en el retard de la parla l’organització del sistema és correcta. El pronòstic sol ser favorable: amb el temps i, si cal, amb suport logopèdic, l’infant acaba adquirint tots els sons.

Un exemple seria un nen de 4 anys que diu «tato» en lloc de «gato»: fa servir un procés fonològic, la substitució de /k/ per /t/, que és perfectament normal als 2-3 anys, però que a la seva edat ja hauria d’haver desaparegut.

No tot error de pronunciació és motiu de consulta immediata; la parla es desenvolupa al llarg de diversos anys. Aquestes senyals indiquen que sí que és necessari demanar valoració logopèdica:

En infants que creixen en entorns bilingües o multilingües, algunes diferències de pronunciació reflecteixen la influència entre les llengües i no indiquen una dislàlia. L’avaluació logopèdica té en compte totes les llengües de l’infant.

• Baixa intel·ligibilitat als 4 anys: si persones de fora del nucli familiar continuen sense entendre l’infant la major part del temps.
• Persistència d’errors als 4-5 anys: substitucions que haurien d’estar resoltes, com dir «tasa» per «casa» o «pato» per «plato».
• Dificultat persistent amb el /rr/ a partir dels 6 anys: la vibrant múltiple és el so d’adquisició més tardana, però si als 6 anys no ha aparegut, és recomanable avaluar-ho.
• Frustració o evitació comunicativa: l’infant es nega a parlar en determinades situacions, es frustra quan no l’entenen o evita interaccions socials.
• Sospita de causa orgànica o sensorial: antecedents d’otitis freqüents, hipoacúsia, fre lingual, maloclusió dental o problemes estructurals orofacials.
• Impacte en la lectura o l’escriptura: els trastorns fonològics no tractats augmenten el risc de dificultats en l’aprenentatge lector. Si l’infant comença a llegir i escriu tal com parla, cal actuar.

Abans d’iniciar qualsevol tractament, el logopeda fa una avaluació detallada per determinar si la dificultat és articulatòria (l’infant no executa bé el gest motor del so) o fonològica (no ha organitzat bé el sistema de sons de la seva llengua). Aquest diagnòstic diferencial és el que determina l’enfocament terapèutic.

Intervenció en dislàlia (origen articulatori). El treball se centra a ensenyar a l’infant la postura, el punt i el mode d’articulació correctes per al fonema afectat. S’utilitzen tècniques com:

• Discriminació auditiva: abans de produir bé un so, l’infant aprèn a diferenciar-lo dels seus errors habituals (distingir /k/ de /t/).
• Praxis funcionals: moviments orofacials orientats a facilitar la col·locació correcta dels òrgans articulatoris.
• Emissió dirigida amb suports visuals, tàctils i fonètics perquè l’infant trobi l’articulació correcta.

Intervenció en retard fonològic. L’objectiu no és «ensenyar sons» un per un, sinó reorganitzar els contrastos fonèmics i eliminar els processos fonològics que l’infant continua usant. Es treballa amb:

• Parells mínims: paraules que només difereixen en el fonema alterat (tassa – casa) perquè l’infant entengui que l’error canvia el significat.
• Activitats de consciència fonològica per enfortir la base metalingüística que necessita per consolidar els canvis.

En tots dos casos, la família té un paper essencial: practicar en rutines diàries, usar paraules model i participar activament en el procés accelera la generalització dels aprenentatges fora de la consulta.

La consulta logopèdica dura una o dues hores a la setmana; la resta del temps, l’entorn familiar és el millor context de pràctica. Algunes recomanacions:

• Parla amb calma i claredat. No corregeixis ni repeteixis constantment: modela com es diu la paraula sense fer-ne un moment de pressió. Repeteix tu la forma correcta de manera natural («sí, la casa és molt bonica»).
• Llegiu en veu alta junts. La lectura compartida exposa l’infant a un vocabulari ric i a una pronunciació acurada.
• Evita imitar els errors de l’infant, encara que et semblin adorables: reforça els models incorrectes.
• Segueix les indicacions de la logopeda. Les activitats per a casa formen part del tractament; fer-les amb regularitat marca la diferència.

A CRPL comptem amb logopedes especialitzades en trastorns dels sons de la parla en infants. Si tens dubtes sobre la pronunciació del teu fill, escriu-nos: t’ajudem a valorar-ho.

• American Speech-Language-Hearing Association (ASHA). (2020). Speech Sound Disorders: Articulation and Phonological Processes. https://www.asha.org/practice-portal/clinical-topics/articulation-and-phonology/
• Dodd, B. (2014). Differential diagnosis of pediatric speech sound disorder. Current Developmental Disorders Reports, 1(3), 189–196. https://doi.org/10.1007/s40474-014-0016-6
• McLeod, S., & Crowe, K. (2018). Children’s consonant acquisition in 27 languages: A cross-linguistic review. American Journal of Speech-Language Pathology, 27(4), 1546–1571. https://doi.org/10.1044/2018_AJSLP-17-0100
• Susaníbar, F., Huamaní, O., & Dioses, A. (2013). Adquisición fonética-fonológica. Revista Digital EOS Perú, 1(1), 19–36.