Mites sobre la Comunicació Augmentativa i Alternativa (CAA)

En aquest episodi del pòdcast parlem de la Comunicació Augmentativa i Alternativa (CAA), és a dir, formes i suports que ajuden una persona a comunicar-se millor quan la parla no és suficient, un tema que sol generar moltes preguntes a les famílies quan busquen com ajudar els seus fills a comunicar-se millor. Al llarg de la conversa, desmuntem alguns dels mites més freqüents i reflexionem sobre com la CAA pot convertir-se en una eina clau per millorar la comunicació, la participació i el benestar dels infants.

Un dels primers mites que apareix és pensar que la CAA és només per a persones que no parlen. En realitat, la CAA està pensada per a totes aquelles persones la parla de les quals no és prou fiable per comunicar-se de manera efectiva en el seu dia a dia.

Hi ha infants que parlen, però no aconsegueixen estructurar frases, explicar què els passa o participar amb més facilitat en contextos com l’escola, la casa o el carrer. En aquests casos, la CAA no substitueix la parla, sinó que ofereix un suport per ampliar i fer més eficaç la seva comunicació. L’objectiu no és «complir» amb un sistema concret, sinó afavorir la participació i que la persona pugui expressar el que necessita, el que li agrada i el que no.

Aquest mite parteix de la idea que la parla és l’única forma vàlida de comunicació. Tanmateix, hi ha persones que utilitzen paraules soltes o frases molt limitades que no els permeten comunicar tot el que volen dir. La CAA els pot ajudar a construir missatges més complets i a expressar-se amb més claredat.

Parlar no sempre significa comunicar-se de manera efectiva en el seu dia a dia. Quan la parla no és suficient, la CAA es converteix en un recurs que suma i amplia possibilitats.

Aquest és un dels temors més habituals a les famílies, especialment quan s’utilitzen dispositius amb veu, com tauletes o comunicadors.

A l’episodi s’explica que l’ús de la CAA no disminueix la parla. Al contrari, es comenta que tant en la recerca com en l’experiència clínica la parla sol mantenir-se o fins i tot augmentar. El comunicador no substitueix la intenció comunicativa de l’infant: la veu del dispositiu no «parla per ell», sinó que li permet mostrar tot el que ja té dins i que abans no podia expressar.

Una frase que resumeix molt bé aquesta idea és que la CAA no substitueix el que falta, sinó que mostra el que sempre hi ha estat.

Durant molt de temps s’ha pensat que abans d’accedir a un sistema de CAA més complet calia complir una sèrie de requisits previs. A l’episodi es qüestiona aquesta visió i s’utilitza una metàfora molt clara: tenir un piano no et converteix en pianista, però si no t’ofereixen el piano, mai no podràs aprendre a tocar-lo.

Si no s’ofereix el sistema de comunicació, no hi ha oportunitat d’aprendre a utilitzar-lo. L’accés al llenguatge no hauria de dependre de demostrar habilitats prèvies. Igual que tots vam tenir accés al llenguatge des de nadons, les persones que necessiten CAA també mereixen aquest accés des del principi.

Un altre error freqüent és reduir la comunicació a peticions del tipus «vull» o «dona’m». Demanar és important, però la comunicació és molt més que això.

A l’episodi s’insisteix en la necessitat d’oferir accés a un vocabulari ampli, que permeti comentar, rebutjar, expressar gustos, emocions o interessos. De vegades, centrar-nos només en les peticions fa que no escoltem el que realment la persona vol dir.

Modelar paraules clau, com verbs o vocabulari nucli, permet construir missatges més rics i ajustats a cada situació, sense exigir repeticions perfectes ni respostes immediates.

Aquest mite es replanteja des d’una mirada diferent. Més que parlar de desconnexió, es parla d’una manera diferent de processar, comunicar-se i entendre el món.

La dificultat no és en la manca de capacitat, sinó en l’absència d’un canal compartit. La tasca de l’adult no és imposar la seva manera de comunicar-se com l’única vàlida, sinó observar, escoltar i buscar aquest canal comú que permeti la comprensió mútua.

Des d’aquesta mirada, moltes conductes que de vegades es veuen com a «rabietes» es poden entendre com intents de comunicar alguna cosa quan no es disposa d’una manera clara de fer-ho.

Al llarg de l’episodi es qüestiona la idea que només existeix una manera «correcta» de comunicar-se. En realitat, totes les persones som comunicadores multimodals: utilitzem parla, gestos, mirades, expressions facials i suports externs.

La CAA no invalida altres formes de comunicació. Al contrari, les integra i les valida, posant el focus que el missatge arribi i sigui comprès.

Segons el que es comparteix a l’episodi, el llenguatge s’aprèn millor en contextos significatius i quotidians, on hi ha connexió i comprensió mútua.

El modelatge és una estratègia clau: l’adult utilitza el comunicador mentre parla i assenyala la paraula més important de la frase (sovint un verb o una paraula nucli) sense exigir que l’infant la repeteixi de manera immediata. La CAA ha d’estar disponible i ser funcional; no guardada a la motxilla. I si un dispositiu no es pot utilitzar en un moment concret, es busquen alternatives com taulers o suports de baixa tecnologia.

A l’episodi també es parla de l’escola com un context especialment complex per a la implementació de la CAA. No perquè els professionals no vulguin donar suport, sinó perquè moltes vegades falten recursos, temps, acompanyament i formació específica per poder integrar aquests sistemes amb seguretat en el dia a dia de l’aula.

La CAA es pot percebre com a «difícil» quan no s’ha tingut l’oportunitat de conèixer-la bé o de rebre suport pràctic per aprendre a utilitzar-la. Igual que passa amb qualsevol eina nova, cal temps, disponibilitat i suport institucional perquè es pugui incorporar de manera natural.

Des d’aquesta mirada, el repte no és en les persones, sinó en les condicions: la necessitat de més espais de formació accessibles, de coordinació entre professionals i d’estructures educatives que facilitin la inclusió i la participació real de l’alumnat amb necessitats en la comunicació.

A les famílies se les anima a utilitzar la CAA sense por, integrant-la en jocs i situacions quotidianes, amb naturalitat. Als professionals, se’ls recorda la importància de continuar aprenent i revisant la pràctica des d’una mirada més respectuosa i basada en l’accés a la comunicació.

La CAA no és un últim recurs, sinó una oportunitat perquè cada persona pugui dir tot el que té a dir.

A CRPL acompanyem famílies que tenen dubtes sobre la comunicació dels seus fills i sobre si la Comunicació Augmentativa i Alternativa els pot ajudar en el seu dia a dia. Treballem des d’una mirada respectuosa, ajustada a cada infant i en coordinació amb la família i l’escola. Si necessites orientació, estarem encantades d’escoltar-te i valorar plegades quin pot ser el millor camí.