Què és la intervenció mediada per famílies?

En alguns casos, el treball terapèutic amb un nen o una nena s’enriqueix quan la família entra a la sala i passa a formar part activa del procés. No com a substitut de la teràpia individual, que continua sent necessària i eficaç en molts perfils, sinó com un enfocament complementari que busca traslladar els aprenentatges a l’entorn natural del nen, aprofitant els moments quotidians que ja existeixen a la vida de cada família.

En aquest episodi de Más que Palabras, la Victoria conversa amb Vanesa Ortega Jiménez, pedagoga de l’equip de CRPL especialitzada en acompanyament familiar, sobre què significa aquest enfocament i com l’apliquen al centre a través del programa ImPACT. Vanesa explica com canvia el paper del terapeuta, que passa de ser company de joc del nen a convertir-se en observador i guia, mentre la família assumeix aquest paper protagonista dins la sessió. Un canvi que, reconeix, resulta desafiant tant per als professionals com per a les pròpies famílies, que al principi poden sentir-se insegures jugant davant de la terapeuta.

El que Vanesa descriu és un procés on els objectius terapèutics es decideixen de forma conjunta entre professional i família. No es tracta d’imposar estratègies, sinó de preguntar: què necessiteu a casa? Què us costa més? Què voleu aprendre? Perquè, com ella explica, estem parlant d’andragogia, de l’aprenentatge de persones adultes, i això requereix escoltar abans de proposar.

La conversa recorre els beneficis concrets que han observat al centre: nens que generalitzen aprenentatges d’una sessió a l’altra perquè la seva mare o el seu pare s’ha convertit en el pont entre la sala i la casa, famílies que arriben explicant que han provat alguna cosa nova i ha funcionat, moments de joc compartit que abans no existien. Vanesa parla d’una sessió en la qual un nen que no tenia mirada compartida de sobte va mirar la seva mare després de fer alguna cosa junts. “Què ha passat aquí?”, es van preguntar. El que havia passat és que estaven creant oportunitats d’aprenentatge en un entorn significatiu.

Un punt especialment rellevant és la idea de no afegir més càrrega a una motxilla que ja ve plena. No es tracta de crear un moment extra de joc ni de posar deures a les famílies, sinó d’aprofitar el que ja existeix: la dutxa, la tornada de l’escola, l’estona al sofà abans de sopar. Vanesa ho resumeix amb claredat: no els ensenyem a ser terapeutes, són famílies, i com a famílies poden seure a jugar amb els seus fills sense que això es converteixi en una obligació més.

La imitació apareix com la primera estratègia que Vanesa recomana a les famílies, i també la que més vergonya els fa al principi. Si el nen fa un so, tu el repeteixes. Si mou un cotxe d’una forma concreta, tu fas el mateix amb un altre. No és ridiculitzar ni respondre a una crisi: és connectar, ser present en el seu joc i fer-se atractiu com a company. La Victoria ho emmarca de forma directa: “fer-me atractiva perquè gaudeixi d’estar amb mi, no interrompre el seu joc, acompanyar-lo”.

També s’aborda el paper de l’escola, amb l’honestedat de reconèixer que els recursos són limitats. Es pot treballar el currículum acadèmic a través dels interessos del nen (Vanesa explica el cas d’un nen que no volia desordenar el seu abecedari però va escriure un dossier sencer amb noms d’animals), però això requereix temps, coneixement i recursos humans que no sempre estan disponibles. Des de CRPL se sumen explícitament a la reivindicació de més recursos i més docents.

L’episodi tanca amb un missatge que travessa tota la conversa: comprendre i acompanyar. Comprendre el funcionament de cada nen sense obligar-lo a ser neurotípic, acompanyar les famílies sense jutjar-les i sense pretendre que totes necessitin el mateix. Vanesa insisteix que els terapeutes han de “netejar-se la mirada” i treballar des del coneixement real de cada família, inclosa la seva cultura, les seves experiències i les seves circumstàncies. La Victoria ho il·lustra amb una història que porta anys guardant: la d’un nen d’ètnia gitana que li va ensenyar que el seu món no era el d’ella, i que jutjar des de les pròpies experiències no és acompanyar.

Un episodi pensat per a famílies de nens i nenes neurodivergents, professionals de la logopèdia, la psicologia infantil i la pedagogia, i qualsevol persona interessada a entendre com es pot acompanyar des del respecte al funcionament de cada persona, sense receptes universals i sense afegir pes a qui ja en porta prou.

Si voleu saber més sobre aquest enfocament, podeu llegir el nostre article sobre autisme i programes d’intervenció mediats per famílies.